| Popis: |
Aquest article ofereix els resultats d’una exploració empírica sobre l’eficiència de la política xilena d’habitatges, caracteritzada per un enfocament subsidiari que, malgrat mantenir un augment sostingut de la inversió interanual, no aconsegueix reduir el dèficit d’habitatges de manera estructural. A això s'hi afegeix que els programes d’habitatges del Ministeri d'Habitatge i Urbanisme no compten amb sistemes d'avaluació dels efectes socioeconòmics i d’habitatges dels habitatges que financen. L’únic mecanisme de seguiment que competeix a aquest ministeri es basa a identificar si els recursos van ser transferits als privats i si es van efectuar les iniciatives finançades. Davant d’aquesta absència d’un sistema de seguiment i verificació de l'eficàcia del sistema subsidiari, l’article desenvolupa una avaluació exploratòria sobre la base d’una regressió lineal múltiple agregada a nivell nacional amb unitats municipals com a observacions comparades i un estudi per regressions geogràficament ponderades aplicades a les 7 ciutats principals buscant avaluar si la provisió de subsidis d’habitatges es relaciona de manera estadísticament significativa amb el nivell socioeconòmic dels beneficiaris o amb reduir el dèficit. Els resultats indiquen que aquestes relacions no són estadísticament significatives, davant la qual cosa cal revisar si el model subsidiari xilè és realment eficaç i quines alternatives es poden seguir per resoldre les seves contradiccions. This article offers the results of an empirical exploration of the efficiency of Chilean housing policy, characterised by a subsidiarity approach that, despite maintaining a sustained increase in year-on-year investment, fails to reduce the housing deficit in a structural way. In addition, the housing programmes of the Ministry of Housing and Urban Development do not have systems for evaluating the socio-economic and/or housing effects of the housing they finance. The only monitoring mechanism that this ministry is responsible for is based on identifying whether the resources were transferred to the private sector and whether the financed initiatives were carried out. In the absence of a system for monitoring and verifying the effectiveness of the subsidy system, the article develops an exploratory evaluation based on a multiple linear regression aggregated at the national level with municipal units as comparative observations and a geographically weighted regression study applied to the 7 main cities to assess whether the provision of housing subsidies is statistically significantly related to the socio-economic level of the beneficiaries or to reducing the deficit. The results indicate that these relationships are not statistically significant, which makes it necessary to review whether the Chilean subsidy model is actually effective and what alternatives can be followed to resolve its contradictions. El presente artículo ofrece los resultados de una exploración empírica sobre la eficiencia de la política habitacional chilena, caracterizada por un enfoque subsidiario que a pesar de mantener un aumento sostenido de la inversión interanual no logra reducir el déficit habitacional de forma estructural. A esto se suma que los programas habitacionales del Ministerio de Vivienda y Urbanismo no cuentan con sistemas de evaluación de los efectos socioeconómicos y/o habitacionales de las viviendas que financian. El único mecanismo de seguimiento que le compete a este ministerio se basa en identificar si los recursos fueron transferido a los privados y si se efectuaron las iniciativas financiadas. Ante esta ausencia de un sistema de seguimiento y verificación de la eficacia del sistema subsidiario, el artículo desarrolla una evaluación exploratoria en base a una regresión lineal múltiple agregada a nivel nacional con unidades municipales como observaciones comparadas y un estudio por regresiones geográficamente ponderadas aplicadas a las 7 principales ciudades buscando evaluar si la provisión de subsidios habitacionales se relaciona de manera estadísticamente significativa con el nivel socioeconómico de los beneficiarios o con reducir el déficit. Los resultados indican que estas relaciones no son estadísticamente significativas, ante lo cual se hace necesario revisar si el modelo subsidiario chileno es realmente eficaz y cuales alternativas se pueden seguir para resolver sus contradicciones. Este artículo agradece el aporte realizado por la Vicerrectoría de Investigación de la Universidad de Las Américas de Chile, que ha financiado el costo de publicación. También se agradecen los comentarios y aportes realizados por los revisores en doble ciego, así como a los comentarios dados por los señores Carlos Aguirre, José Ignacio Torres y Juan Correa. |
