| Popis: |
La tesi doctoral aquí presentada té el propòsit d'estudiar de forma conjunta els assentaments romans amb vinculació militar en les primeres dècades de la romanització. L'objectiu principal és oferir una visió unificada del procés d'implantació, control i domini romà, dut a terme per l'exèrcit. Així com comprendre la naturalesa d'aquesta ocupació. Els estudis referents a la implantació militar romana a la península ibèrica han augmentat considerablement en les darreres dècades. Malgrat tot, la major part d'ells es centren en jaciments concrets o reduïts conjunts. A més d'això, manca un marc metodològic comú que permeti comparar els resultats presentats entre els diferents equips, i que es veu agreujat per l'ús de terminologia sovint inadequada derivada de les fonts clàssiques. Tot això evidencia la necessitat d'un estudi global i sistemàtic de la qüestió, basat en criteris objectius i homogenis. El treball s'emmarca al territori del nord-est de la província Citerior, en concret, a la actual comunitat autònoma de Catalunya i part d'Aragó, incloent la vall de l'Ebre. Aquestes fronteres s'han establert seguint barreres naturals i deixant de banda altre tipus de demarcacions inexistents en el període tractat. Paral·lelament, els límits cronològica establerts estan circumscrits per dos grans conflictes que tenen com escenari Hispania. El primer d'ells es la Segona Guerra Púnica, que suposa la primera presencia efectiva militar romana al nord-est peninsular. Tanmateix, el conflicte que conclou aquest marc temporal és la Guerra de Sertori. La seva fi i la posterior política pompeiana implica un canvi en el model d'ocupació, amb la progressiva desaparició del patró anteriorment implantat. S'han definit un conjunt de criteris objectius que permeten definir els establiments militars, però també la seva adscripció funcional. A partir d'ells, s'han identificat i analitzat en profunditat un total de 57 jaciments. Gràcies a això, s'han pogut estudiar cronologies, tipologies, així com també determinar patrons de distribució espacial. L'estudi de la progressiva consolidació de l'estructura militar permet observar i detallar nombrosos aspectes. S'ha pogut detectar com l'aparició de jaciments és gradual i es constata l'evolució temporal dels models d'ocupació. L'estratègia de Roma va transformant-se i això introdueix canvis estructural i certa variabilitat en el model aplicat, segons la cronologia, però també la regió; observant-se una realitat no sempre preconcebuda, variable i amb certes alteracions. Malgrat tot, també s'han identificat coincidències, com la possible planificació en moments i zones determinades. D'aquesta manera s'observen diferents ocupacions entre els assentaments, més o menys militaritzats, com funcions administratives, logístiques o de control. Una de les principals conclusions que s'han pogut observar és el gran impacte que va tenir la presencia de l'exèrcit, en les seves nombroses formes, en el nord-est de la Hispania Citerior entre finals del segles III y el primer quart del I a.C. Aquest procés ha deixat importants traces en el registre arqueològic i, gràcies a això, es possible identificar-lo mitjançant un anàlisis integral. En definitiva, aquesta investigació ha permès aproximar-nos arqueològicament als diferents models vinculats a l'exèrcit romà, responsable de la romanització i ocupació del present territori. La revisió de les dades y la seva unificació permet aportar una visió profunda i actualitzada de la ocupació romana. Tot això ha possibilitat advertir com l'exèrcit exerceix de principal agent romanitzador, encarregat de controlar i administrar els nous territoris, així com també com es distribueix per el territori i quines petjades arqueològiques permeten identificar-lo. La presente tesis doctoral tiene el propósito de estudiar de forma conjunta los asentamientos romanos con vinculación militar en las primeras décadas de la romanización. El objetivo principal es ofrecer una visión unificada del proceso de implantación, control y dominio romano, aplicado por el ejército. Así como comprender la naturaleza de dicha ocupación. Los estudios referentes a la implantación militar romana en la península ibérica han aumentado considerablemente en las últimas décadas. Sin embargo, la mayor parte de ellos se centran en yacimientos específicos o reducidos conjuntos. Además, se carece de un marco metodológico común que permita comparar los resultados presentados entre diferentes equipos, lo que se ve agravado por el uso de una terminología a veces inadecuada extraída de las fuentes clásicas. Todo ello hace necesario un estudio global y sistemático de la cuestión, basado en criterios objetivos y homogéneos. El trabajo se restringe al noreste de la provincia Citerior, en concreto a la actual comunidad autónoma de Cataluña y parte de Aragón, incluyendo el valle del Ebro. Dichas fronteras se han establecido siguiendo barreras naturales y dejando de lado otro tipo de demarcaciones inexistentes en el período ocupado. Paralelamente, los límites cronológicos establecidos en el presente trabajo se ven delimitados por dos grandes conflictos que tienen como escenario Hispania. El primero es la Segunda Guerra Púnica, que conlleva la primera presencia efectiva militar romana en el noreste peninsular. Mientras que el conflicto que concluye el marco temporal es la Guerra de Sertorio. Su finalización y la posterior política pompeyana implican un cambio en el modelo de ocupación, que conlleva la progresiva desaparición del patrón anteriormente establecido. Se han definido una serie de criterios objetivos tanto para la definición de los establecimientos militares como para su adscripción funcional. A partir de ellos, se han identificado y analizado con profundidad un total de 57 yacimientos. Todo eso ha permitido estudiar cronologías, tipologías, así como también determinar los patrones de distribución espacial. El estudio de la progresiva consolidación de la estructura militar permite observar y detallar numerosos aspectos. Se ha podido detectar como la aparición de los yacimientos es gradual y se constata la evolución temporal de los modelos de ocupación. La estrategia de Roma va transformándose y esto introduce cambios estructurales y cierta variabilidad en el modelo aplicado, según la cronología, pero también la región; observándose una realidad no siempre preconcebida, variable y con alteraciones. Sin embargo, también se han identificado coincidencias, como la posible planificación en momentos y zonas determinadas. Se observan, de este modo, diferentes cometidos entre los asentamientos, más o menos militarizados, con funciones administrativas, logísticas o de control. Una de las principales conclusiones que se observan es el gran impacto que tuvo la presencia del ejército, en sus numerosas formas, en el noreste de la Hispania Citerior entre finales del siglo III y el primer cuarto del I a.C. Esta actividad ha dejado importantes huellas en el registro arqueológico y que nos permite identificarlo mediante un análisis integral. En definitiva, esta investigación permite la aproximación arqueológica a los diferentes núcleos vinculados con el ejército romano, que fueron responsables de la romanización y ocupación del presente territorio. La revisión de los datos y su unificación permite aportar una visión profunda y actualizada de la ocupación romana. Todo ello ha posibilitado observar como el ejército ejerce de principal agente en la romanización, encargado de controlar y administrar los nuevos territorios, así como también cómo se dispone en el área estudiada y las huellas arqueológicas que permiten identificarlo. The present doctoral thesis aims to comprehensively study the Roman sites linked to the military during the first centuries of Romanisation. The main goal is to portray a unified vision of the process of Roman implantation, control, and domain, with the army as our sole focus. In addition, we also aim to provide a better understanding of the nature of said occupation. During the last decades, research focused on Roman military implantation in the Iberian Peninsula has significantly increased. Nonetheless, most of it has specific sites or a small group of them as the object of study. Moreover, this field of research lacks a common methodological framework that allows to confront the results obtained by different research teams. This is further worsened by ill-fitting nomenclature extracted from classical sources. Thus, it is necessary to conduct a global and systematic study based on homogeneous and objective criteria. This work is restricted to the north-east of the Citerior province, more specifically to the modern-day autonomous communities of Catalonia and part of Aragon, including the valley of the Ebro river. Said frontiers have been established following natural barriers and leaving aside other divisions which would be anachronistic for the studied period. At the same time, the chosen chronological frame has been given by two key conflicts that took place in Hispania. The Second Punic War marks the start of our chronology of interest. It ends with the resolution of the Sertorian War, which implied a change in the occupation paradigm of the Iberian Peninsula strongly related to Pompeian politics. This change brought the progressive disappearance of the pre-existing settlement pattern. A series of objective criteria have been defined both to characterise the military sites and to define their function. Through these criteria, a total of 57 sites have been identified and analysed. This has allowed for the study of chronologies and typologies, as well as for the determination of spatial distribution patterns. The study of the progressive consolidation of the military structure allows to observe and detail numerous aspects. We have been able to detect how the emergence of the sites is gradual, and to ascertain the temporal evolution of the occupation models. Rome's strategy kept shifting, thus introducing structural changes and a certain degree of variability in the applied model according to not only the time period but also the specific region. This same variability implies that the reality observed in the archaeological record was not always planned, and that it was susceptible to variations and alterations. However, matching aspects have also been identified, such as the possible planification of certain areas of the sites at specific time periods. Thus, different roles are identified amongst sites, with administrative, logistic, or control functions. One of the main conclusions we have been able to reach is the great impact that the presence of the army had, in numerous ways, in the north-east of Hispania Citeror during the end of the 3rd century BC and the first quarter of the 1st century BC. This activity has left important evidence in the archaeological record, allowing for its identification through a comprehensive analysis. In summation, this study allows to approach the different sites linked to the Roman army, which was ultimately responsible for the occupation and the Romanisation of the territory, through archaeological methods. The careful revision of all data and its integration allows us to provide an in-depth and up-to-date vision of Roman occupation. The confluence of all these tasks has allowed to accurately show how the army was the main agent in Romanisation, tasked with the control and administration of the new territories. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Arqueologia Clàssica |
