Del trastorn específic del llenguatge (TEL) al trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL): un canvi de concepció sobre els trastorns del llenguatge

Autor: Lucía Buil-Legaz, Josep A. Pérez-Castelló, Eva Aguilar-Mediavilla, Àngels Esteller-Cano
Přispěvatelé: Govern d'Espanya (MINECO/AEI) i ERDF, UE (European Regional Development Fund) han finançat parcialment aquest treball : projectes (SEJ2006-12616), (EDU2013-45174-P), i (EDU2017-85909-P)
Rok vydání: 2019
Předmět:
Zdroj: Llengua, societat i comunicació; Núm. 17 Noves perspectives a l'entorn de l'aprenentatge inicial del llenguatge; 70-85
Lengua, sociedad y comunicación; Núm. 17 Noves perspectives a l'entorn de l'aprenentatge inicial del llenguatge; 70-85
Language, society and communication; Núm. 17 Noves perspectives a l'entorn de l'aprenentatge inicial del llenguatge; 70-85
Language, society and communication; Issue 17-New perspectives on initial language learning; 70-85
RCUB. Revistas Científicas de la Universidad de Barcelona
instname
ISSN: 1697-5928
DOI: 10.1344/lsc-2019.17.7
Popis: El trastorn específic del llenguatge (TEL) es va definir com una alteració greu en l’adquisició i el desenvolupament del llenguatge, que podia afectar tant la comprensió com l’expressió, en absència de determinades causes i condicions. No obstant això, en els darrers anys els estudis han constatat que les dificultats del llenguatge rarament són aïllades, sinó que van acompanyades d’altres dificultats cognitives relacionades amb les habilitats de processament del llenguatge. A més, els requisits diagnòstics tant restrictius del TEL han fet que, en l’àmbit clínic, molts infants no es puguin diagnosticar d’aquest trastorn tot i les seves mancances, i que, per tant, no puguin rebre l’atenció que necessiten. Això ha fet que recentment es promogués un estudi de consens en l’àmbit anglosaxó (el projecte CATALISE) que ha comportat un canvi en l’etiqueta diagnòstica, de TEL a trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL), però també, i més important, un canvi de perspectiva diagnòstica, que ha passat d’estar enfocada en el diagnòstic estàtic a una de més dinàmica, basada en criteris de persistència temporal i en les necessitats d’intervenció. Aquest fet ha comportat, de manera secundària, un canvi en la classificació de les dificultats del llenguatge, que ha passat de basar-se en característiques diagnòstiques a basar-se en el tipus d’intervenció que requereix cadascuna d’aquestes dificultats. En aquest article abordarem, des d’aquesta nova concepció, la definició i els criteris diagnòstics d’aquest trastorn, les seves característiques i els seus signes precoços d’alerta.
Specific language impairment (SLI) was defined as a serious alteration in the acquisition and development of language, which can affect both comprehension and expression, that occurred in the absence of certain causes and conditions. However, in recent years, studies have found that language difficulties are rarely isolated, but rather accompanied by other cognitive difficulties related to language processing abilities. In addition, this definition, with its very restrictive diagnostic requirements, has meant that many children cannot be clinically diagnosed with this disorder despite showing deficiencies, and therefore cannot receive the care they need. This has recently led to the promotion of a consensus study (the CATALISE project), which has brought forth a change in the diagnostic label, from SLI to developmental language disorder (DLD). More importantly, the study has also led to a change in diagnostic perspective, which has evolved from a focus on the static diagnosis to a more dynamic perspective, based on criteria of temporal persistence and intervention needs. Indirectly, this development has led to a change in the classification of language difficulties, which has shifted from being based on diagnostic characteristics to being based on the type of intervention that each of these difficulties requires. In this article, we will use this new framework to address the definition and the diagnostic criteria of this disorder, its characteristics and its early warning signs.
El trastorno específico del lenguaje (TEL) se definió como una alteración grave en la adquisición y el desarrollo del lenguaje, que podía afectar tanto a la comprensión como la expresión, en ausencia de determinadas causas y condiciones. No obstante, en los últimos años los estudios han constatado que las dificultades del lenguaje raramente son aisladas, sino que van acompañadas de otras dificultades cognitivas relacionadas con las habilidades de procesamiento del lenguaje. Además, su definición, con unos requisitos diagnósticos muy restrictivos, ha hecho que, en el ámbito clínico, muchos niños no puedan ser diagnosticados de este trastorno a pesar de sus carencias, y que por tanto no puedan recibir la atención que necesitan. Esto ha hecho que recientemente se promoviera un estudio de consenso (el proyecto CATALISE) que ha supuesto un cambio en la etiqueta diagnóstica, de TEL a trastorno del desarrollo del lenguaje (TDL), pero también, y más importante, un cambio de perspectiva diagnóstica, que ha pasado de estar enfocada en el diagnóstico estático a una más dinámica, basada en criterios de persistencia temporal y en las necesidades de intervención. Este hecho ha comportado, de forma secundaria, un cambio en la clasificación de las dificultades del lenguaje, que ha pasado de basarse en características diagnósticas a basarse en el tipo de intervención que requiere cada una de estas dificultades. En este artículo abordaremos, desde esta nueva concepción, la definición y los criterios diagnósticos de este trastorno, sus características y sus signos precoces de alerta.
Databáze: OpenAIRE
Externí odkaz: