Condenados a vivir en el lecho del río: el problema de la infravivienda en Sabadell, 1939-1970. De la vivienda social al negocio inmobiliario

Autor: Eduard Masjuan
Přispěvatelé: Universitat de Barcelona
Rok vydání: 2015
Předmět:
Zdroj: Recercat. Dipósit de la Recerca de Catalunya
instname
Documents d'Anàlisi Geogràfica; Vol. 61, Núm. 1 (2015); p. 135-158
Dipòsit Digital de la UB
Universidad de Barcelona
Recercat: Dipósit de la Recerca de Catalunya
Varias* (Consorci de Biblioteques Universitáries de Catalunya, Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya)
Documents d'Anàlisi Geogràfica, Vol 61, Iss 1, Pp 135-158 (2015)
Dipòsit Digital de Documents de la UAB
Universitat Autònoma de Barcelona
ISSN: 2014-4512
0212-1573
DOI: 10.5565/rev/dag.117
Popis: En aquesta recerca es pretén mostrar com el dèficit crònic d’habitatge en una ciutat industrial com Sabadell de 1939 a 1970 tingué en les riuades de 1962 el motiu per consolidar les patologies del creixement desregulat dels anys anteriors, i aprofundir així en un model urbà invertebrat que donarà lloc a una difusió suburbial dins la perifèria de Barcelona. Es mostra com els poders econòmics de l’època franquista supeditaren tot intent d’urbanisme al servei de les persones a l’especulació del sòl. L’actual ciutat de Sabadell de després del boom immobiliari recent seria l’hereva d’un passat que transità de l’activitat industrial cap al negoci immobiliari. Les riuades de 1962, juntament amb el creixement ràpid i incontrolat de la població, són aprofitades pel paternalisme franquista local i foren la gran excusa per a la consecució hegemònica del règim de propietat, que va fer quedar en segon terme el de lloguer, una condició prèvia per a la hiperespecialització de la ciutat en el negoci de l’especulació immobiliària. És a partir del que anomena José Manuel Naredo (2010) años del desarrollismo, 1963-1973, que l’embranzida immobiliària representa un augment del 40% de construcció d’habitatges a Espanya, amb el consegüent urbanisme salvatge, resultat d’aquest procés d’urbanització sense precedents. L’objectiu central d’aquest text és establir com, partint de l’excusa d’escassetat inicial d’habitatges —palesa en un primer moment en el barraquisme i el fenomen legal dels rellogats i en un moment de clara hegemonia del règim de lloguer—, el 1962 aquesta situació es comença a invertir per complet, per raons polítiques d’una banda, per aconseguir la pau social, i per una altra, econòmiques, per afavorir l’especulació immobiliària. Tot plegat fou possible a partir de neutralitzar els intents de planificació urbana sorgida a l’empara de la legalitat vigent, sobretot a partir de la Llei del sòl de 1956.
En esta investigación se pretende mostrar cómo el déficit crónico de vivienda en una ciudad industrial como Sabadell de 1939 a 1970 tuvo en las riadas de 1962 el motivo para consolidar las patologías del crecimiento desregulado de los años anteriores, y profundizar así en un modelo urbano invertebrado que dará lugar a una difusión suburbial en la periferia de Barcelona. Se muestra cómo los poderes económicos de la época franquista supeditan todo intento de urbanismo al servicio de las personas a la especulación del suelo. La actual ciudad de Sabadell de después del boom inmobiliario reciente sería la heredera de un pasado que transitó de la actividad industrial hacia el negocio inmobiliario. Las riadas de 1962, junto con el crecimiento rápido e incontrolado de la población, son aprovechadas por el paternalismo franquista local y fueron la gran excusa para la consecución hegemónica del régimen de propiedad, que hizo quedar en segundo término el de alquiler, una condición previa para la hiperespecialización de la ciudad en el negocio de la especulación inmobiliaria. Es a partir de lo que llama José Manuel Naredo (2010) años del desarrollismo, 1963-1973, que el empuje inmobiliario representa un aumento del 40% de construcción de viviendas en España, con el consiguiente urbanismo salvaje, resultado de este proceso de urbanización sin precedentes. El objetivo central del texto es establecer cómo, partiendo de la excusa de escasez inicial de viviendas —patente en un primer momento en el barraquismo y el fenómeno legal de los realquilados y en un momento de clara hegemonía del régimen de alquiler—, en 1962 esta situación se empieza a invertir por completo, por razones políticas de un lado para conseguir la paz social, y por otro, económicas para favorecer la especulación inmobiliaria. Todo ello fue posible a partir de neutralizar los intentos de planeamiento urbano surgidos al amparo de la legalidad vigente, sobre todo a partir de la Ley del suelo de 1956.
This research study aims to show how, in the context of the chronic shortage of real-estate in an industrial city like Sabadell from 1939 to 1970, the 1962 floods were the reason for consolidating the pathologies of unregulated growth of previous years. So, this is a detailed examination of an unregulated urban model that led to suburban sprawl on the outskirts of Barcelona. It shows how economic forces during the Franco regime caused any attempt at town-and-country planning to serve the people to be subjected to land speculation. The trend after the recent housing boom in the city of Sabadell is the legacy of a past that shifted from industrial activity to the real estate business. The floods of 1962, together with the rapid and uncontrolled growth of the population, were exploited by local Francoist paternalism and were the great excuse for achieving a hegemonic regime with regard to the property system and the detriment of the rental system, a precondition for the over-specialization of the city in terms of real estate speculation. From what Jose Manuel Naredo (2010) called the “developmentism years”, from 1963 to 1973, in which real-estate pressure represented a forty per cent increase in housing construction in Spain, the consequent of this unprecedented urbanisation process has been what is dubbed wild city planning. The main objective of the text is to establish how the initial excuse of the housing shortage was obvious at first in the slums and the phenomenon of legal subletting at a time of clear dominance of the rental system. From 1962 onwards, this situation began to be completely reversed, for political reasons on the one hand, in order to achieve social peace, and to promote economic speculation on the other. All this was possible by neutralizing any attempt at urban planning covered by current legislation, especially following the 1956 Land Law.
Databáze: OpenAIRE
Externí odkaz: