La Cinetografia Laban / Labanotation com a instrument per a l’anàlisi de l’espai i el temps coreogràfics

Autor: Ros i Vilanova, Agustí
Přispěvatelé: Batlle, Carles, 1963, Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
Rok vydání: 2020
Předmět:
Zdroj: TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
TDR: Tesis Doctorales en Red
CBUC, CESCA
TDR. Tesis Doctorales en Red
instname
Popis: La tesi parteix de la hipòtesi que el sistema de notació coreogràfica de la Cinetografia Laban / Labanotation és un sistema d’escriptura capaç de transcriure i transmetre la dansa a través del paper a partir de l’anàlisi del temps i de l’espai coreogràfics. Contràriament al drama i la música que utilitzen els seus propis llenguatges per transmetre l’obra artística, semblaria que la forma més ràpida i directa de transmissió d’una dansa, es basa en la facilitat d’aprendre el moviment a través de la imitació. Tanmateix no és la més fiable al llarg del temps, perquè la memòria de l’intèrpret és fal·lible i en conseqüència es posa de manifest la necessitat de disposar de mecanismes que puguin garantir la seva permanència en registres. En aquest sentit la notació de la dansa ha estat present en la cultura occidental, des del segle XVI, i des d’abans en les cultures, grega i egípcia (pintures murals i ceràmica). La tesi fa una revisió d’alguns sistemes de notació coreogràfica que revela l’existència d’una tradició d’escriptura que possibilita l’accés al repertori coreogràfic històric a través d’una transmissió documental. Aquest fet relaciona el moviment i l’escriptura mentre certifica el concepte original del terme coreografia, encara que actualment s’ ometi l’aspecte escriptural en la seva accepció. La tesi mostra com el procés d’escriptura del moviment del cos humà és possible malgrat la seva complexitat. En aquest sentit, l’articulació de símbols gràfic-visuals que formen agrupacions de significat per constituir un llenguatge, crea una relació unívoca i congruent amb l’objecte artístic. El resultat d’aquesta operació és el document de la partitura que identifica l’essència de l’obra artística i permet transmetre-la de manera autònoma, en diferents graus de precisió, un procés que implica analitzar i interpretar l’obra, fonamentalment, a partir de les informacions referides al cos i les seves parts, al temps i a l’espai. Tanmateix, les concepcions del temps i l’espai coreogràfics varien segons l’època. En aquest context, la tesi fa esment de l’aportació metodològica de la notació de Rudolf Laban per realitzar la transmissió coreogràfica. Per demostrar la hipòtesi, la tesi proposa una anàlisi pràctica dels símbols de la partitura de l’escena «The Partisan» de la coreografia The Green Table de Kurt Jooss, creada l’any 1932 i escrita en aquest sistema. Així, s’ordenen els símbols corresponents en quatre categories de moviment i, de les informacions que se’n desprenen, es crea un film del fragment coreogràfic en base el programa informàtic Dance Forms. Finalment es compara amb altres enregistraments de l’obra representada, per validar-ne el resultat. Gràcies a la Cinetografia Laban / Labanotation, s’obté la forma fonamental de l’espai i el temps per reproduir la coreografia de manera virtual, tal com ha estat transcrita pels autors de la partitura. Un fet possible gràcies a l’articulació com a llenguatge de la notació Laban amb la seva ortografia, semàntica i formes sintàctiques. Així doncs, el desxiframent dels símbols i la corresponent reconstrucció, és vàlid per una partitura escrita en aquest sistema. Si això és així, qualsevol dansa pot ser transcrita amb el mateix sistema de notació i transmesa tants cops com sigui necessari amb les partitures que convinguin. Finalment, la tesi conclou que la Cinetografia Laban / Labanotation és un llenguatge de transmissió i un instrument de coneixement vàlid per a l’objectivació de la dansa. La tesis parte de la hipótesis de que el sistema de notación coreográfica de la Cinetografia Laban / Labanotation es una escritura capaz de transcribir y transmitir la danza a través del papel a partir del análisis del tiempo y del espacio coreográficos. Contrariamente al drama y la música que utilizan sus propios lenguajes para transmitir la obra artística, parecería que la forma más rápida y directa de transmisión de una danza se basa en la facilidad de aprender el movimiento a través de la imitación. Sin embargo no es la más fiable a lo largo del tiempo, puesto que la memoria del intérprete es falible y en consecuencia se pone de manifiesto la necesidad de disponer de mecanismos que puedan garantizar su recuerdo en registros. En este sentido es pertinente tener en cuenta que la notación de la danza ha estado presente en la cultura occidental, desde el siglo XVI y desde antes en las culturas, griega y egipcia (pinturas murales y cerámica). La tesis hace una revisión de algunos sistemas de notación coreográfica que revela la existencia de una tradición de escritura y posibilita el acceso al repertorio coreográfico histórico a través de una transmisión documental. Este hecho, relaciona el movimiento y la escritura mientras certifica el concepto original del término coreografía, aunque actualmente se omita el aspecto escriptural en su acepción. La tesis muestra cómo el proceso de escritura del movimiento del cuerpo humano es posible a pesar de su complejidad. En este sentido, la articulación de símbolos gráfico-visuales que forman agrupaciones de significado para constituir un lenguaje crea una relación unívoca y congruente entre la notación y el objeto artístico. El resultado de esta operación es el documento de la partitura que identifica la esencia de la obra artística y permite transmitirla de manera autónoma, en diferentes grados de precisión, un proceso que implica analizar e interpretar la obra, fundamentalmente, a partir de las informaciones referidas al movimiento del cuerpo y sus partes, al tiempo y al espacio. Sin embargo las concepciones del tiempo y el espacio coreográficos varían según la época. En este contexto, la tesis hace mención de la aportación metodológica que hace la notación de Rudolf Laban para realizar la transmisión coreográfica. Para demostrar la hipótesis, la tesis presenta un análisis práctico de los símbolos de la partitura de la escena «The Partisan» de la coreografía The Green Table de Kurt Jooss, creada en 1932 y escrita en este sistema. Así, se ordenan los símbolos correspondientes en cuatro categorías de movimiento y, de las informaciones que se desprenden, se crea un film del fragmento coreográfico en base el programa informático Dance Forms. Finalmente se compara con otros registros de la obra representada, para validar el resultado. Gracias a la Cinetografia Laban / Labanotation, se obtiene la forma fundamental del espacio y el tiempo para reproducir la coreografía de manera virtual, tal como ha sido transcrita por los autores de la partitura. Un hecho posible gracias a la articulación como lenguaje de la notación Laban con su ortografía, semántica y formas sintácticas. Así pues, el descifrado de los símbolos y la correspondiente reconstrucción es válido para una partitura escrita en este sistema. Si eso es así, cualquier danza puede ser transcrita con el mismo sistema de notación y trasmitida tantas veces como sea necesario con las partituras que convenga. Finalmente, la tesis concluye que la Cinetografia Laban / Labanotation es un lenguaje de transmisión de la coreografía y un instrumento de conocimiento, válido para la objetivación de la danza. The thesis starts with the hypothesis that Kinetography Laban / Labanotation is a system that, based in choreography's time and space, allows transcribing and transmitting dance onto paper. Contrary to Drama and Music, which use their languages to transmit the artistic work, the fastest and most direct way of transmitting a dance is based on the facility to learn the movement through imitation. However, this method is not the most reliable one over time, since the interpreter's memory is fallible. Therefore, it is necessary to have a tool that can produce a permanent record of the movement. Accordingly, dance notation has existed not only in Western cultures, since the 16th Century, but in ancient ones such as Egyptian and Greek (wall and ceramic pictures). This thesis reviews some of the choreographic notation systems through history, which supports the existence of a dance writing tradition. These documentary transmissions allow access to the historic repertoire. Moreover, this fact connects the moving and writing actions while suporting the primary concept of «choreography», even though currently the scriptural aspect is omitted from the meaning of the term. This thesis reveals how the writing process of the human body movement is possible in spite of its complexity. The research teaches how, from using clusters of graphic-visual symbols, a language can be created. From there, the notation can build a univocal and congruent relationship with the art object. The result of this process, is the dance score document that identifies the essence of the artistic work and allows it to be transmitted autonomously, in different degrees of precision. This process will involve analyzing and interpreting the artwork, using the information referring to the body and its parts, as well time and space. However, the conceptions of time and space in choreography had been changing over time. On this note, the thesis mentions the contribution of Rudolf Laban Kinetography and its approach to carrying out the choreographic transmission. To demonstrate the hypothesis, this thesis proposes a practical analysis of the symbols in the choreography score of the scene «The Partisan» from The Green Table by Kurt Jooss, created in 1932 and written in this system. The corresponding symbols used in it, are ordered in four categories of movement and a film of the choreographic fragment is created, based on the Dance Forms software, using the information obtained with the analysis. The objective is to finally compare it with other existing films of the work represented, to validate the result. Thanks to Kinetography Laban / Labanotation, the fundamental form of space and time to reproduce the choreography has been obtained virtually, as it has been transcribed by the authors of the score. Kinetography Laban / Labanotation is organized as an objective language with its orthographic, semantic and syntactic forms. Therefore, the decryption of the symbols and the corresponding reconstruction is valid for a score written in this system. If this is so, any dance can be transcribed with the same notation and transmited as many times as necessary and with the convenient scores. Finally, the thesis concludes that Kinetography Laban / Labanotation is a transmission language and an instrument of knowledge, valid for the objectification of the dance.
Databáze: OpenAIRE